divendres, 2 de setembre de 2016

1 - ENGRUNES

Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res... diu el Mestre. Jo 6,12.

Intentem escriure en paràgraf petits com engrunes, no per llençar, és a dir, per llegir massa de pressa...  i no es perdi res.

L'home complert és l'home divinitzat, aquest ser únic sedejant d'infinit. L'home és més que el seu físic humà.
L'home no és solament un tros de carn. És també esperit (intel·lecte, segons els antics). L'home complert participa, conscientment, de la naturalesa divina

A mesura que l'home és fidel a si mateix va veient  -se li va manifestant- una realitat que va més enllà de l'experiència dels sentits i de les consideracions de la raó.

És amb la sinceritat i amb l'acceptació de si mateix (la puresa de cor) que l'home arriba a conèixer. Arriba a ser paraula. I aquesta és la seva plenitud. Abans és deia: Déu s'ha fet home perquè l'home es faci semblant a Déu. D'igual manera podríem dir: La paraula s'ha fet home perquè l'home arribi a ser paraula. I així arribi a la seva plenitud.

El sentit de termes com coneixement i paraula... va més enllà del que entenem normalment des d'un nivell de consciència de mitja muntanya a tot estirar. Per alguna cosa Jesús va dir que de tota paraula inútil que diguem en donarem compte.... Mt 12,36.

L'home autèntic és l'home que no enganya ni s'enganya. Cf. Jo 1, 47.

Heus aquí l'home en qui habita tota la divinitat corporalment. Col 2,9. ¡Aquesta és la vocació humana!  Panikkar. Sóc una part o partícula de Déu. Emerson.  

Aquesta és la plenitud de l'home. I la plenitud és l'única cosa que ens pot donar pau i felicitat. Una felicitat a mitges no satisfà ningú. Quan naixem ja portem dins nostre, amagat en el fons del cor, el desig de ser una partícula de Déu. I aquest desig que no ens deixa un moment en tota la nostra vida (és com la respiració de l'ànima) es manifesta, d'una manera silenciosa, però real a través dels sentits, de la raó i de l'energia espiritual (la fe).

Per això, la fidelitat a si mateix és el dinamisme espiritual que ens porta a la plenitud, és el coratge de ser. És l'única cosa necessària. Totes les altres coses són com allò de més a més

L'home que es fidel a si mateix no posa límits a la seva bondat. En néixer ja portem marcat amb foc el nostre destí: El cim. Tot altre destí més baix que nosaltres ens assenyalem representa un  fracàs.

La vida és camí. I és camí tota la vida. El final d'aquest camí sempre queda més enllà del moment present. No ens podem estabilitzar en un lloc determinat del nostre camí. En aquest camp espiritual no avançar és retrocedir. La pedra que estimem perquè ens ha ajudat a pujar la muntanya l'hem de deixar si volem pujar més amunt.

La condició que fa possible arribar fins al final del camí és la fe. Home de poca fe. Per què has dubtat? Mt 14,31. Això és així, perquè la fe és l'acceptació que dóna pas a la força de Déu. L'acceptació de si mateix i de la vida és la salvació: No puc explicar-me a mi mateix, ni demostrar-me, sinó que haig d'acceptar-me. R. Guardini.

Un home que creu en allò que estima és capaç dels més grans sacrificis. La història n'és testimoni. Per la fe, els nostres pares, administraren justícia, clogueren boques de lleons, apagaren focs poderosos, van arribar a la plenitud... perquè cregueren en un món millor. He 11.

Però, què és la fe? És creure en el Misteri. Ja estem lluny -sembla- dels temps en els quals s'identificava la fe amb la creença en uns dogmes. De totes maneres, encara no tenim massa clar quina cosa sigui la fe. En un primer moment, pensem i diem: la fe és un opció. Creu qui vol creure. Bé, però no és el primer moment. Sovint la pregunta que es fa a la gent dient: vostè creu? No té gaire sentit. Tampoc la tenen les respostes tant les que diuen sí, com les que diuen no. La fe, en un primer moment no és una opció. En tot cas ho és en un segon moment. El primer moment és l'acceptació. Som éssers donats... Guardini. Jaspers. La qual cosa vol dir que la nostra vida és un do i que gaudir- ne plenament dependrà de si l'acceptem plenament...

Tampoc l'agnosticisme no té gaire sentit. Es diu que no es vol o no es pot pronunciar sobre l'existència de Déu.... I qui diu que ens hem de pronunciar? És que ens pronunciem sobre l'existència de la vida, de l'amor, de l'home? I qui sap quina cosa és la vida, l'amor, la veritat...

Tots els grans pensadors coincideixen en dir que l'home és un enigma, un misteri: L'home que nosaltres som sembla ser quelcom natural i evident, i és allò més enigmàtic...Allò que és l'home no ho podem exhaurir en un saber sobre ell, sinó només experimentar en l'origen del nostre pensar i obrar. L'home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers. Això és semblant a la dita de Pascal: L'home supera l'home.

Martin Buber 1878-1965
Escoltem també M. Buber: El qui menysprea el nom de Déu i s'enorgulleix de ser ateu, quan es dirigeix amb tot el seu ésser al Tu de la seva vida, aquell que no pot ser limitat per cap altre Tu, s'adreça a Déu.
En realitat  no hi ha cap mena de recerca de Déu, perquè no hi ha res on no pugui ser trobat. Que en seria de babau i de desesperançat el qui es desviés de la seva vida per tal de buscar Déu!: encara que adquirís tota la saviesa de la solitud i de concentració, no el trobaria... No és pas que Déu es pugui deduir d'alguna cosa...  Déu és l'ésser més present, immediat i més pròxim: pròpiament hom li pot parlar, però no en pot parlar.

Per tant, la fe és un acte d'acceptació del Misteri que ens envolta i forma part de la nostra existència. A partir d'aquí podem optar per adherir-nos a uns dogmes que expressin en termes conceptuals i per tant, humans, la fe que professem.

El Misteri forma part de la realitat de la vida. El teòleg Josep M. Gonzàlez Ruiz, deia que una dirigent comunista de França es lamentava perquè ells (els comunistes) no havien respectat com cal el misteri. El misteri té molts noms entre ells el nom de Déu... No el comprenem, però en tenim consciència.

El Misteri, aquesta realitat és la que ha fet possible que jo em pugui declarar ateu o creient. Em decantaré per una cosa o l'altra si accepto o no aquesta realitat.
Qui es dirigeix veritablement al món, es dirigeix a Déu. Buber.



dimecres, 10 d’agost de 2016

8- EL TRESOR AMAGAT

Sóc conscient que repeteixo algunes frases, però sovint van acompanyades de paraules noves i escrites en  diferents contexts i, d'aquesta manera, penso que es pot entendre millor el que volem dir. De totes manes allò que és definitiu no és sols comprendre una idea nuclear a fons sinó portar a terme totes les derivacions formals i pràctiques que de la idea se'n deriven. Si no és així diria, glossant sant Francesc de Sales, millor seria no saber res. 

Per a no perdre'ns en elucubracions abstractes o genèriques hem seguit el filó d'una tradició bimil·lenària el símbol de la qual és la traducció grega d'un nom hebreu.

Es refereix al nom de Crist que ve del grec i que en hebreu és Messies. I podríem afegir: I en llatí Ungit i en català Enviat. En total ve a dir que Jesús és l'Enviat. En realitat, però, tots som “enviats”. El que diem de Jesús de Natzaret es pot dir de tots nosaltres. Ell és el prototipus. 
Tot plegat és una manera (entre altres) d'expressar les nostres relacions amb la Realitat, amb Déu, amb el Transcendent... 

A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana es diu Jesús el Crist.

Aquesta frase es pot llegir i entendre com un punt de referència d'un immens abast clarificador en el món de les religions. Cada religió expressa, a la seva manera, la seva relació amb Déu. En la realitat hi ha una unitat de pensament i una diversitat d'expressions.

Per això: cap cultura avui no pot viure en un “esplèndid aïllament”.

Malgrat això, els moviments que avui dia es fan en el món de les religions en sentit innovador, encara, en aquest aspecte, estan patint, inconscientment, però de fet, un espantós anacronisme. Veiem, per exemple, que en una aparença de llibertat religiosa, cada grup religiós, en qualsevol part del món geogràfic que vagi, vol tenir la seva llibertat d'expressió, però, en un esplèndid aïllament, personal i de grup. En els moments actuals la saviesa i la maduresa espiritual  expressada en el llibre de Rut quan ella diu a la seva sogra: el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu, avui per avui és impensable. I això ho diem amb certa ironia perquè els antropòlegs diuen que la humanitat encara està a les beceroles del seu currículum humà, quan de fet la història mostra que tres mil anys enrere ja aquesta humanitat manifestava una maduresa de consciència i una saviesa que avui ens queda a mil anys llum. I per altra banda aquell que demana o exigeix defensar la seva llibertat d'expressió sovint mostra que és esclau dels seus costums i tradicions... Es tracta doncs d'una falsa llibertat, amb la qual cosa manifesten els que així ho demanen que la seva religió és una religió basada en la llei i no en la fe. Perquè de fet hi ha o una cosa o l'altra: Qui no està amb mi està contra mi...En aquest nivell de consciència no hi ha estat neutre. I si -pensant ara en nosaltres- la nostra religió és una religió basada en la llei i no en la fe, vol dir que han passat 2000 anys en va, després de la lluita que, en aquest sentit, va sostenir sant Pau. Preguntem-nos amb sinceritat: l'estil i el fer de les nostres litúrgies, de qui depèn, de l'Evangeli o del Dret Canònic: de la llei? Pau va dir: És evident la que la llei no salva ningú. És la fe en Jesús el Crist. Gal i Rom

És cert que tot això s'ha de matisar, ja que degut a la globalització hi pot haver en un mateix lloc geogràfic més d'una expressió de culte religiós ben establert. Malgrat això s'hauria de reconèixer que la consciència religiosa no està a l'altura de les circumstàncies que el moment històric en el qual vivim demana i que l'arquetip religiós del poble cristià no és el que hauria de ser. Sabem quin temps farà demà, però no hem sabut reconèixer els signes dels temps.

És de primera importància posar ordre en els conceptes que són punts nuclears de referència i que donen sentit a tota l'estructura de pensament que sosté les nostres estructures i forma les nostres consciències. Els conceptes no són la realitat. Són una expressió doctrinal subjecta a la limitació humana. El concepte Crist no és la plenitud i la totalitat de la Vida, sinó que aquesta Plenitud de Vida s'anomena Crist en la nostra cultura. Però, en el món hi ha multitud de llengües i de cultures i cada una expressa a la seva manera l'Única Realitat, a la qual intenta comprendre i celebrar. El relat de la Pentecosta diu que cadascú en la seva pròpia llengua entenia el mateix missatge. I en la seva llengua i cultura l'expressava i intentava viure'l. El missatge de l'Evangeli és de continguts essencials, no de formes d'expressió. Això últim està assignat per Déu a la responsabilitat de cada cultura. Déu ha imposat als homes el treball pesat d'investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel. Coh 1,13. En el relat evangèlic anomenat “del paralític” es descriu que Jesús després d'alliberar aquell home del pes de la llei -simbolitzat amb la llitera- finalment Jesús diu al qui havia estat paralític: pren la llitera i ves-te'n a casa teva.  És a dir: a la teva cultura, la teva religió... De cap manera li va dir: mira a partir d'ara t'has de fer jueu i has d'acatar les nostres lleis.


També el Gènesi diu que Déu va fer passar davant l'home els animals perquè els posés nom. Posar nom, per la Bíblia, vol dir conèixer i ser-ne responsable. De semblant manera es podria dir de totes les altres coses de la naturalesa. Per què doncs, volem atribuir directament a Déu com si fos Ell qui ho hagués establert allò que Déu mateix ha concedit als homes? En el món de les religions persistim en atribuir a Déu una sèrie de normes, ritus, dejunis... que són obra dels homes... Si veiéssim amb claredat les últimes motivacions de les nostres creences i actuacions religioses segurament ens avergonyiríem.
Ja és hora de posar ordre a les nostres opinions i creences.  Per molts canvis que fem en les formes externes si allò que és essencial queda com sempre, si el vi s'ha tornat agre, per més bonics que siguin els bots amb els quals el volem guardar, de res no ens servirà.
 
Avui dia no és el moment històric adequat per absolutitzar les pròpies conviccions polítiques, culturals, religioses... Això està fora de lloc.
És el moment de posar cada cosa en el seu lloc d'acord amb l'escala de valors acceptada universalment. La virtut és l'essència de la vida. Déu és Amor. Totes les altres coses són comentari.

D'humanitat només n'hi ha una. Els signes d'identificació de la qual són de caràcter axiològic: Amistat, sinceritat, fidelitat, coherència, autenticitat, coratge... I aquest signes són iguals en totes les cultures i religions. Això és el contingut essencial de la vida. Les formes amb què es vesteix el contingut poden i han de ser diferents d'acord amb cada llengua i cultura.  Amb la infinita varietat de les criatures es demostra la infinita saviesa de Déu.

La intenció de Panikkar en aquests reflexions (que també pot ser la nostra) no és la de presentar un esquema doctrinal polèmic enfront d'altres sistemes de pensament teològic... Més aviat, vol fer-nos participants d'una intuïció espiritual que a ell li sembla més apta en els temps en els quals vivim per a la nostra vida de fe. Una intuïció lligada no tant a conceptes doctrinals com a paraules espirituals, expressió d'intuïcions, d'experiències axiològiques i d'un nivell superior de consciència. 

Són pensaments fets des d'una superació de cert monoteisme, no vol dir la negació de la dimensió divina, sinó més aviat l'apertura a la gran intuïció de la Trinitat -experiència humana primordial- i per tant un punt de trobada de les tradicions humanes.

El sol és un, però no és una sola cosa. És energia, és llum, és calor. Recordant les paraules d'Emerson: la naturalesa és el símbol de l'esperit, posem el sol com exemple de les realitats espirituals que estem comentant. En aquest sentit el citat autor segueix dient: La major part de les persones no veu el sol... I aquí podríem glossar: La major part de la gent que s'anomena religiosa no sap el significat i el contingut de la paraula religió. Rebem els seus efectes però, no hem empatitzat amb el seu contingut essencial. És amb els fets i no amb les paraules que es demostra la fe, diu Jaume.
Actuem com si els dogmes ens parlessin de realitats objectives sense cap vincle ni relació amb les nostres vides. No es tracta de “creure” en el dogma de la Trinitat sinó de “viure'l”. I aquest vivència és la que manifesta la fe veritable. La fe és també un concepte, però és més que un concepte. És una actitud, és una realitat humano -espiritual que l'home intenta definir d'alguna manera, però que, sovint, s'escapa a la seva comprensió. No la comprenem. però en tenim consciència.




divendres, 22 de juliol de 2016

7- El tresor amagat

Entenem la plenitud de l'home com l'ideal suprem de tota vida humana. Es tracta d'arribar a la plenitud. Quedar-se a mig camí, humanament parlant, és un fracàs. No volem viure com si fóssim vegetals.
Volem satisfer l'anhel de plenitud de vida que es troba en el cor de tot home. Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

En el Món hi ha un pou profund que alimenta les nostres vides, les aigües del qual arriben d'un més enllà del qual no en sabem donar raó. I malgrat això, no en podem prescindir. Recordem aquí les paraules de Teilhard de Chardin:... I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

El misteri trinitari no és una mera especulació sobre les profunditats de Déu; diu Panikkar, és igualment una anàlisi sobre les altures de L'Home. És una revelació de Déu en la mesura que és una revelació de l'Home.

Els antics deien que per conèixer l'Home s'ha de conèixer Déu i que per conèixer Déu s'ha de conèixer l'Home.

Per la seva banda diu el text sagrat: I la Paraula s'ha fet Home. Cerquem, doncs, la paraula i trobarem l'home. I, a la inversa, mirem de conèixer l'home i sabrem trobar la manera de dir paraules de vida eterna. Paraules que no siguin mers címbals ben sonants.

De fet, però, la traducció literal del text diu: I la Paraula s'ha fet carn. I aquesta carn és la que esdevé (pot esdevenir) home. Diem: Pot esdevenir home, perquè d'altra manera no hi hauria llibertat. I sense llibertat no hi ha home. Es tracta de l'home que supera infinitament l'home. Pascal. Es tracta de l'home nou que s'esdevé després de néixer de nou. Pau i Joan. Es tracta d'una existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Més encara: En diversos pobles es troba el mite d'un profund sentit: el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l'home és, abans que tot, tal com està encarnat (fet carn) i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l'ésser immediat; per això es diu “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l'home immediat no veu l'autèntic, només sent que està aquí, però, “darrere”, és a dir, en el domini d'allò que no està donat. En el domini de les possibilitats i de la llibertat.

Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d'ell i el mira: llavors l'home immediat veu l'home autèntic; i en veure'l es coneix a si mateix: el seu Jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però és la mort. D'aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en que es posa davant d'aquell a qui ha escollit, aquest es mor. R. Guardini.
És el gra de blat que es mor quan dóna fruit; és l'home vell que es mor quan viu l'home nou. N.T. 

Allò que en realitat constitueix la raó de ser de tot desenvolupament en l'existència, en la matèria, és la realitat d'una vida lliurement creadora; és a dir, l'home... l'ànima en tindrà prou amb el fet de sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que l'enrogeix... En endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d'aquest principi, serà alegria en l'alegria i amor del qui no és sinó amor. Ara bé, l'afecció a la vida en general estarà feta d'una desafecció de cada cosa en particular.  Bergson

En definitiva, es tracta del Nou ésser (Tillich) que ens fa membres actius del misteri trinitari amb una dimensió d'eternitat.

Sóc per a mi l'absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupòsit de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot.

En efecte, en tot em pressuposo jo. Tota afirmació que faci, conté, de manera oberta o implícita, la paraula “jo”. Tot acte que realitzi està sustentat per “mi”. Tot allò que succeeix en l'àmbit de la meva vida m'afecta a mi. Sempre estic ací: directament, en activitat immediata... o indirectament, en quant que són afectats “el meu” ambient, “el meu” país, “el meu “ món. R. Guardini.

Qui fa filosofia, qui fa teologia, qui fa antropologia... és l'home. Per tant, investiguem l'home i sabrem totes les altres coses. L''anima és, en certa manera, totes les coses. Aristòtil.

Ara bé, no podem investigar a fons l'home si no és des de la pròpia cultura. La cultura és la que ha format, a través dels segles, el nostre llenguatge i el nostre pensament. No podem renegar de la pròpia cultura. I sabem que d'acord amb les dades de la història, no hi ha cultura sense religió, ni religió sense cultura. I la nostra cultura (com totes les cultures) té un Mite: El Fill de l'Home. El Crist. Jesús de Natzaret.

La pau i la felicitat humanes... depenen en gran manera de com l'home viu el seu mite subjacent, de com imagina la seva situació i el seu paper en la vida, problemes tots directament relacionats amb la Trinitat. Panikkar.

Intentem fer aquesta investigació sobre l'home no d'una manera exclusivament teòrica, sinó vivencial, al menys amb la intenció i la metodologia. Això és possible dins de la visió trinitària de la realitat. No volem construir un edifici a base de conceptes i doctrines descarnades, sinó que intentem participar activament de la realitat desembocant en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Intentem parlar d'acord amb els consells i les ensenyances del filòsof Emerson: Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

Quan més el pensador s'atreveix a caminar per senderes noves més necessari es fa estar arrelats en la pròpia tradició i oberts a les altres, que ens fan conscients que no estem sols i ens permeten aconseguir una visió més ampla de la realitat. Estem cridats a participar de forma creativa en la pròpia Vida de la realitat. 
La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, l' icona d'allò real que tots nosaltres som. Panikkar.

En aquesta actitud intel·lectual proposada per Panikkar hi veiem el caràcter paradoxal de la vera virtut. En un altre indret diu el mateix autor que, per un moment, hauríem de deixar de ser allò que som: professionals, catalans, catòlics, fins i tot, deixar de ser humans, a fi de poder fonamentar el nostre raonament en el punt nuclear de la nostra realitat existent abans de totes aquelles formes...  Com a mínim hauríem de retrocedir 10.000 anys a fi de veure una mica més clar l'origen o les arrels de la nostra realitat existencial.

Però, un cop despullats, per un moment, de tota la nostra història, hauríem de tornar-nos a vestir de seguida, per poder dir-nos a nosaltres mateixos i poder dir als altres allò que som amb el llenguatge cultural que hem rebut i que fa possible la comunicació...

El llenguatge té la seva font en el pensament que ens revela sens dubte el secret mateix de la creació. Ja que és per ell que el pensament es realitza, i si el pensament és l'acció més pura, sense el llenguatge, resta virtual. És com un poder sense efecte.
El veritable fi del llenguatge és el de facilitat la comunicació entre els éssers humans, abans que el de designar les coses. Lavelle.



















divendres, 8 de juliol de 2016

El Tresor amagat (6)


Una de les més profundes intuïcions que l'home ha tingut en el curs de la seva mil·lenària història és la intuïció de la triple estructura de la realitat, de la unitat triàdica existent en tots els nivells de la consciència i la realitat; és la intuïció de la Trinitat. 

Ara bé, una cosa és considerar el Misteri de la SS. Trinitat com un “dogma de fe” que forma part del cos doctrinal d'una Institució religiosa i en el qual han de creure els seus membres i l'altra considerar l'estructura de la Realitat de la qual tots formem part: Déu, Home, Cosmos. Recordem: La Trinitat és un dogma i és l'experiència humana primordial.

Afirmem, només, que la Trinitat és la culminació d'una veritat que penetra tots els dominis de l'Ésser i la consciència, i que, aquesta visió, uneix els homes.

Hi ha coses que ens separen com, per exemple, les ideologies, els dogmes, els partits, les creences... Hi ha altres coses que ens uneixen: l'amor, la veritat, l'acceptació de la vida...
Posem esment en una cosa: Les creences separen, la fe uneix. Creences i fe no són el mateix, però aquest tema l'hem de deixar per a un altre moment.

La trinitat configura la nostra naturalesa. Som trinitat. Som energia de vida, som llum de coneixement, som calor d'amor. La Trinitat ens uneix, perquè en aquest “lloc” essencial, tots som iguals.

Viure a Europa, Índia i Amèrica m'ha ensenyat i demostrat que no hi ha qüestions que siguin més “urgents” que les qüestions “importants” i que no existeix una necessitat més sentida ni set més torturant que el desig d'abordar els problemes humans concrets no solament de forma global, sinó també en el seu significat essencial i al nivell de les seves més profundes arrels..

Aquest nivell de profunditat és allò que li fa falta a la societat i a la religió actuals. Li falta anar a fons en el pensament. Les nostre estructures actuals són com hospitals sense laboratori. Actuem només d'acord amb la tradició que hem rebut sense criteri de discerniment ni reflexió renovada. En aquest nivell quan volem renovar les coses és com si canviéssim els llits per uns de més moderns, o canviéssim el nom del laboratori de les nostre medicines, sense anar més enllà en la investigació. El canvis que fem o que proposem són canvis de formes, no canvis de fons. La veritable causa de les nostres “malalties espirituals” ens queda desconeguda, perquè aquestes només es poden detectar en els laboratoris, és a dir, en la disposició d'un cor net. El cor net, és a dir, l'home sense engany, és el microscopi, la mirada del qual arriba fins al moll dels ossos.
Kierkegaard anomena la veritable renovació: viure l'instant. És a dir viure, ja ara, tal com pensem que ha de ser la vida i no deixar-ho per desprès... Fora de “l'instant” tot és engany.

L'home no viu només del pa i de les paraules. Ni només la matèria, ni només l'Esperit basten; ni l'Home és sense Déu, ni Déu sense l'Home.

La Vida amb majúscula només la trobarem si la vivim en plenitud. Només podrem gaudir plenament de la vida quan l'acceptem amb totes les seves conseqüències. Una dedicació a mitges només ens pot oferir una vida a mitges. 

¿No és la Trinitat on el pa i la paraula es troben? Un Déu no trinitari no pot “barrejar-se” , ni molt menys unir-se amb l'Home sense destruir-se a si mateix. Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena d'encarnació, descens i manifestació real fóra possible. Deixaria de ser Déu si es convertís en Home.

El misteri eucarístic no és el pa que es transforma en Crist deixant de ser pa. Crist es fa present en el pa, millor dit: veiem Crist present en el pa compartit, quan, amb mirada de fe, celebrem la vida de l'esperit manifestada en la comunió dels homes. En l'acte eucarístic ni Crist ressuscitat deixa de ser la presència de l'Etern, per tant una presència no lligada ni a l'espai ni al temps, ni el pa deixa de ser pa, és a dir, una part del cosmos i per tant, una part del misteri cosmoteàndric de la realitat.    

Un Home que no fos trinitari no podria sortir del seu petit “si mateix”. No podria ser el que ell vol ser i ardentment anhela sense autodestruir-se.

Amb termes tradicionals l'home nou al qual tots estem destinats a esdevenir, és l'home divinitzat. I aquest home divinitzat no deixa de ser home ni deixa de ser una part del cosmos: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menysprei també el meu cos.

Hauria de romandre allunyat, aïllat. Cap mena de divinització, glorificació o redempció seria possible. Deixaria de ser home si es convertís en Déu.

Adam i Eva en voler ser com Déu, van perdre la seva humanitat i la “primera” innocència, obtenint així, però, l'oportunitat de ser com Déu, però sense deixar de ser homes (de humus: terra) a partir de la seva llibertat. Per això Panikkar parla no de recuperar la primera innocència, sinó la nova innocència.  

L'anomenat pecat original és la consciència de la llibertat. L'Home ha deixat de ser una criatura perfecta actuant com un titella en mans del Creador, per ser el creador del seu propi destí. Ha deixat de ser un déu fet i acabat, per convertir-se en possibilitat d'arribar ha ser Déu per participació: Joan de la Creu. 
L'Home s'ofegaria en si mateix i Déu moriria per auto consumpció si no existís l'estructura trinitària  de la realitat.  

La vida és relació. I la relació implica un jo i un tu. I com que no són dues persones només les que existeixen, implica també un nosaltres. L'estructura trinitària posa en evidència la realitat del fet relacional com essència de la vida. Considerades les coses en aquests nivells de profunditat, no som substància, sinó relació.

Vista des d'aquesta perspectiva, la Trinitat és una de les visions més profundes, més universals que l'Home pugui tenir de si mateix i de Déu, de la Creació i del Creador.

És la síntesi més perfecta de la Vida.

Representa un dels plantejaments bàsics, en la mateixa arrel de la nostra situació humana, directament relacionat amb qüestions com la d'una societat més justa i una personalitat humana més integrada.

En general hauríem de dir que hem perdut la connexió amb les nostres arrels. Anem vegetant per inèrcia per la força que hem rebut de la tradició amb minúscula, i de la qual no ens hem desconnectat, ni conscientment ni plenament. En llenguatge axiològic diríem que ens falta coherència amb els nostre orígens i, per això, les nostres formes d'expressió pateixen de falta de veritat i d'autenticitat. 

La pau i la felicitat humanes, la disponibilitat per actuar, els objectius de l'acció i la inspiració en l'art no són valors inconnexos entre si ni independents de l'últim horitzó de l'existència humana.

En la pràctica de les nostres vides hem de reconèixer amb recança que hi ha un divorci entre allò que som i allò que fem. Més ben dit: Entre allò que estem destinats a ser i el nostre comportament actual. Hi ha una desconnexió entre el contingut essencial i les formes d'expressió; entre el vi i els bots. Per això Jesús va recomanar: A vi nou, bots nous. Però, com podem fabricar bots nous si encara no hem aconseguit el vi nou??



dilluns, 4 de juliol de 2016

El tresor amagat (5)

Des del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament  el que un hom vol dir i no deixen espai al que també l'altre vol dir, des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són ja l'expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d'aquest “quelcom”, des d'aquest moment degeneren fins i tot com a paraules.

La paraula és “signe” quan fa referència al món material i racional. La paraula és “símbol” quan fa referència al món de l'esperit. En aquest últim cas, gairebé és sinònim d'allò que els diccionaris ho descriuen com accepció figurada. No hem sabut trobar -en general i després de dos mil anys- la perla fina de l'Evangeli, perquè l'hem llegit com si el seu missatge (les seves paraules) fossin paraules signe, és a dir, paraules referides a les necessitats d'aquest món. No l'hem llegit simbòlicament, en gran part perquè no hem tingut consciència de la importància i realitat d'aquest llenguatge i perquè la realitat de la vida espiritual l'hem tingut quasi com una cosa d'un altre planeta o dirigit només a un grupet d'ànimes escollides. 

No tot el que en diem paraula és paraula. Hi ha molts vocables, grafies, fonemes, termes gramaticals, que si ens mirem les coses des del tercer nivell de consciència. més aviat són sorolls d'esquellots o picament de campanes. Hem d'anar a la recerca de la paraula perquè l'hem perdut. I en perdre la paraula hem perdut l'home, perquè, com diu la nostra cultura: la paraula s'ha fet home. La paraula, allò que els grecs en deien logos, és més que un terme gramatical. És la manifestació de la divinitat. Una vegada més hem de dir que l'expressió de Jesús: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici, no es una hipèrbole exagerada, sinó que denota un coneixement profund de la realitat de la vida espiritual. Els qui estem a anys llum del món de l'esperit som nosaltres. Imaginem-nos, si podem, a Jesús dient aquestes paraules en el context del mitjans de comunicació actuals del món social, polític, eclesiàstic...

Amb altres termes: la paraula és expressió del pensament i el pensament és expressió de l'home i l'home expressió de Déu. Però, sovint no és així. Ho sabem prou. Si fos així tots seríem sants i el món seria un oceà de pau. Ens falta coherència entre el que diem i el que som. Avui dia s'hauria de considerar la coherència com la clau de volta que sosté tot l'edifici espiritual.   

Portem molts anys d'història i de tradicions i això és una riquesa, però pot ser també un parany que ens impedeixi fer un pas més en la comprensió de la veritat. Tot depèn de com interpretem les paraules amb les quals llegim la història. 

Sovint les paraules esdevenen mers instruments per a la transmissió de missatges xifrats, oberts solament a aquells que prèviament en posseeixen la clau.

D'aquesta manera i durant molt temps, l'església catòlica s'ha atribuït el paper o l'autoritat d'interpretar oficialment els textos bíblics. Avui dia aquesta actitud es pot considerar com un fet anacrònic. L'Esperit Sant, el qui ens dóna a conèixer la veritat plena, baixa en el cor de cada creient en el dia del baptisme.

El llenguatge simbòlic és el llenguatge propi dels textos espirituals. És el que feia servir Jesús mitjançant les paràboles... Alguns savis i entesos pensen que el seu llenguatge conceptual i acadèmic és superior al llenguatge simbòlic, però es queden sense entendre la paraula de Jesús. El seu missatge  entès pels petits i senzills resta amagat als savis i entesos.

En les paraules de Panikkar, i d'altres autors com ell, hi ha molta densitat de vida. Si les llegim de pressa, perdrem una gran ocasió de rebre vida. Per això diu el mateix Panikkar: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se'ns incorporin... Mirem, doncs, de seguir el seus consells per a no malbaratar el poder de la paraula.

Molt fàcilment, aleshores, (quan les paraules deixen de ser símbols i es converteixen en signes) els termes poden convertir-se en una eina de poder en mans d'aquells que dicten el seu significat o que coneixen les claus per desxifrar els signes.

En contra d'això hem de dir que L'Esperit Sant actua directament en l'ànima del creient. No necessita intermediaris: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos. 

Quan la paraula està en mans de l'autoritat no cal ja ni interpretar ni comprendre aquests signes; són només ordres o advertiments per a l'orientació de cadascú, però no formen part d'un mateix ni són revelacions de la realitat.

La realitat no està en mans de ningú. Només Déu n'és el Senyor. La realitat es fa present en el cor net, que pot ser el del Papa o el del creient anònim. I tant un com l'altre comparteixen amb els altres el do de Déu, cadascú a la seva manera i mesura.

Hem buscat una falsa seguretat en una obediència equívoca. Ens hem quedat a mitja muntanya de Déu, si és que hi hem arribat. Les nostres paraules són punxons esmussats, no són espases de dos talls que arriben al moll dels ossos.

No es pot jugar ni resar, i menys encara ésser amb aquests signes.

Jugar o manifestar vida sense cap més interès que la vida mateixa és la màxima expressió de vitalitat. La mateixa Saviesa, diu el Llibre Sagrat: Jugava a la terra i la companyia dels homes feia les meves delícies. Saviesa és sinònim de paraula simbòlica. 

No es pot parlar d'una forma vertadera amb aquestes mal anomenades “paraules”, sinó només repetir-les, imitant aquells que imposen un tal poder sobre nosaltres.

No podrem ser paraula i, per tant, dir paraules de veritat, si no som lliures i responsables; si, a semblança de Natanael, no som homes sense engany.

Quan una locució designa només allò que un hom vol dir i exclou la participació de l'altre en la formació del significat de la paraula, aquesta es fa estèril. 

Si no hi ha comunicació, no hi ha paraula. I com que la vida és relació, la paraula que no expressa relació i comunió és un signe sense vida.
Moltes paraules que es diuen en aquest món, són veus que clamen en el desert. Altres veus no arriben a ser paraules perquè no són manifestació de vida, sinó d'un interès egoista.

Aleshores la locució es tanca en qui la profereix i exclou aquell que l'escolta, en lloc de permetre un corrent de comunicació entre aquells que, per això mateix, haurien pogut no solament apropar-se i fecundar-se recíprocament, sinó apropar-se mútuament a la realitat, a la veritat. Tota paraula viva és diàleg.

Jesús no es va tancar en si mateix, no va viure dins d'un globus de cristall. No es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes.

Jesús va demostrar que ell no tenia cap pretensió de saber més que els altres, ni menys la de guardar-se per a si mateix un poder superior a fi de tenir sempre sotmesos els altres a la seva autoritat: Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I en un altre lloc va dir: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans.

Jesús no imposa cap forma de vida a ningú. Al paralític, després de deslliurar-lo de la seva dependència de la llei jueva: “la llitera”, li va dir: I ves-te'n a casa teva, és a dir, a la teva cultura, a la teva família física i espiritual... 

Les vertaderes paraules no són instruments en mans d'alguns, sinó part de la interacció humana, còsmica i també divina, i signifiquen allò que tots acorden que signifiquin en l'acte de l'intercanvi dialògic.

Formen part de la mateixa persona. Recordem que el creient no solament diu paraules, sinó que és paraula. Per això, quan ens comuniquem a través de la paraula, som nosaltres mateixos els qui ens comuniquem. No donem o rebem coses, sinó vida.

D'altra manera, no són paraules vives: estan mortes, “endoctrinen”, no eduquen.

Amb profunda saviesa, a l'Índia, certes sentències condensades i sovint críptiques, com cristal·litzacions de múltiples paraules, foren anomenades sutra, és a dir, brins, fils, que d'una manera aforística i “seminal” miren de vincular-nos  amb algunes de les grans intuïcions de la humanitat.

Les paraules dels Llibres Sagrats a les quals en diem “paraula de Déu”, ens connecten a través d'unes formes concretes d'expressió amb el contingut essencial de la vida. Ens inviten a posar-nos en contacte amb la font de la vida, amb el misteri, amb l'infinit. 

Un sutra és una sutura; cus no per mitjà d'una cirurgia artificial sinó pel propi poder de les coses, no solament per mitjà dels pensaments complexos dels tractats més elaborats, sinó que ens uneix també a nosaltres mateixos amb la realitat, revelada i encoberta en els mateixos sutra.

Obtenim la llum, no solament a través d'uns coneixements que ens vénen de fora, sinó despertant la paraula adormida que està esperant dins nostre el moment de la nostra fidelitat.  

L'autor creu expressar no una opinió particular, sinó el paradigma d'una experiència que està destinada a ser cada cop més freqüent en el nostre temps: l'experiència de reunir o, més aviat, de concentrar en un mateix diversos dels filons en els quals s'han acumulat les intuïcions fonamentals de la humanitat.

L'autor vol fer com una síntesi dels valors nuclears que formen com la matèria primera de l'existència i de la vida espiritual del creient.

Ja no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel: volem ser Fills de l'Home.

Ja fa temps que un  bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. L'ordre en l'escala de valors és molt important. Tant, que d'aquest ordre en depèn la salvació: L'ordre, deia sant Agustí, és amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. Aquest ordre el va expressar Jesús dient: No és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Capgirar aquest ordre representa el màxim allunyament de l'Evangeli.